Opinió: “Competir o cooperar? Castellers d’un món millor”.

Opinió: “Competir o cooperar? Castellers d’un món millor”.

marrecs_2

 

Començaré pel final: només es pot ser competitiu a través de la millor cooperació possible. Fer-nos escollir entre ser competitiu o ser cooperador és una trampa dialèctica (i ideològica de l’individualisme i el neoconservadurisme actuals). En podem trobar molts exemples: “abaixeu salaris que sereu més competitius” i s’ho estan apunt de carregar tot; o bé “pot un equip esportiu ser competitiu sense fer un bon treball d’equip entre tots?”. Dediquem moltes hores a fer castells, activitat cooperativa per excel·lència, convençuts que això és una gran festa, una molt bona manera de passar-ho bé i una activitat que expressa la voluntat de fer un món millor. D’anar sempre més lluny i més amunt! No és més competitiu qui més competeix i rivalitza millor, sinó qui arriba més lluny i aconsegueix les seves fites.

“Amb els castells es pot fer un món millor? Fent castells podem canviar el món?” Aquestes preguntes ens les fèiem fa uns dies en una conversa al bar de la colla. I amb molta sinceritat, una amiga em va contestar, “Nano, saps que la resposta és no; bàsicament perquè en els castells no s’apliquen els valors que se l’hi suposen, sinó a vegades tot el contrari, i tu ho saps”. Doncs mireu, digueu-me il·lús, romàntic, utòpic! Però jo crec que fent castells fem un món millor. Quan descarreguem un 3de10 amb folre i manilles, no fem sols una activitat física i gimnàstica, sinó que expressem i és la culminació d’un compromís personal i social de molta gent, d’un projecte de ciutat, de país i de valors universals.

Sóc dels que penso que la cultura mai és neutra; la cultura no sols és expressió d’uns valors i projeccions socials, sinó que és construcció d’aquesta societat. La cultura no representa el món, sinó que construeix el món i el trasnforma. La cultura és per fer un món millor. I els castells en aquest sentit són molt potents: l’espai públic, un lleure no consumista, la creació d’identitat col·lectiva. La festa i la cultura popular, l’ocupació popular del carrer, fan aquesta manera tant mediterrània, i sí, festiva! de generar la identitat col·lectiva com l’eina més potent de transformació social (no descobreixo res de nou, és allò que Gramsci, bon coneixedor dels pobles de la Mediterrània, en deia la construcció d’una cultura nacional-popular com a motor de l’emancipació social i col·lectiva).

Els savis de la meva colla s’hi sentiran interpel·lats: els Minyons de Terrassa, neixen el 1979 també del desencís polític de la transició en una societat industrial en crisis. I els Minyons de Terrassa i la seva manera d’entendre els castells, com a espai de lleure i oci, també amb la incorporació de la dona, traient-los de la processó, van transformar no sols els castells, i va ser un dels pilars per poder fer els castells més grans, sinó que ha transformat el país, segurament tant o més que la vella política de partits.

Però no podem viure de passats. Avui, 35 anys després, cal refer la proposta castellera per respondre als reptes de la societat postmoderna i de la Terrassa, aftertèxtil i postotxana, i d’uns joves que també volen ser, amb la seva participació social i cultural, enxanetes d’un món millor! Aquesta també és la clau per fer grans castells.

Segons la proposta de valors de la Coordinadora de Colles Castelleres, els castells “som” participatius, i no volem ser sols espectadors i encara menys consumidors; és la concreció d’uns valors en l’espai públic i en un lleure no consumista; fer castells és de les poques activitats de lleure gratuïtes que resisteixen en la nostra societat. Els castells som pluralitat, espai intergeneracional, pol d’integració, solidaritat i cohesió social. Hi ha una forta dosis d’ implicació i fites col·lectives, de treball en equip, de superació de l’individualisme i de compromís personal envers la resta del col·lectiu. Els castells, més que guanyar o perdre, és sobretot esperit de superació i projecció i construcció col·lectiva dels valors humans i universals, (dels quals anem molt mancats en la nostra societat). Alguns diuen que la competitivitat és la clau del futur humà. Altres pensem que és la cooperació. Tu cooperes o competeixes? Crec que els castells ho expressen prou clar. Només amb la cooperació podem reeixir i ser competitius. Cada colla i com a expressió cultural i no esportiva. Jo sempre faré pinya a les altres colles a plaça, mai m’alegraré que el castell d’altri caigui, però això no treu que vulgui que el meu sigui el més gran possible, i per això treballaré. Ei? I això, competir o cooperar, també ho hem d’aplicar dins la colla (i posats a fer a l’empresa, a la societat, a la vida!) L’equilibri necessari entre reptes propis i externs, entre avançar i esperar, la rivalitat positiva i motivadora, viure els valors amb intensitat i no ser massa il·lusos ni caure en el bonisme ingenu per circular pel món, és una de les claus de voltes castelleres i socials a resoldre! La pregunta “Què farà més gran un castell, la competitivitat o la cooperació?” és una trampa del neoliberalisme conservador que s’ha imposat en els darrers 30 anys a la nostra societat. Només amb la cooperació i la solidaritat es pot ser competitiu de veritat i fer els castells molt alts!

Llavors la meva amiga em va dir: “Això vol dir que tu no vols anar al concurs de castells per què penses que hi ha una alternativa al capitalisme?”. Bé, no tinc molt clar que hi hagi causa/efecte directe, ni que en el capitalisme o en el concurs tot sigui absolutament dolent, no es pot ser tant maniqueu, però sí, hi ha un pensament comú de fons; volem ser castellers d’un món millor!!!

Sor Cop Sec
Casteller dels Minyons de Terrassa

Aquest és el pseudònim en forme de palíndrom, que es pot llegir en tant des del començament com des del final, d’en Cesc Poch, per diferenciar-la de l’opinió com a president de la colla)

Canya