Jordi Juanico: “Compartint emocions”.

Jordi Juanico: “Compartint emocions”.

CNhDetIWUAEA_-O

No voldria esperar a acabar aquesta temporada abans de compartir amb qui ho vulgui algunes emocions i sensacions que he viscut enguany, totes elles vinculades amb més o menys força a la colla. Per això m’he posat davant del teclat i us les explico.

Aquest any hi ha hagut detalls –no pas petits- que m’han fet sentir més bé que mai en aquest col·lectiu. D’entre ells i per damunt de tots jo destacaria la metodologia emprada a l’hora de transmetre els objectius i de comunicar-se amb tothom que han fet servir els companys de la Tècnica. M’han vingut a demostrar –cosa de la qual jo mai havia dubtat – que és possible dirigir una colla no només amb respecte i amb una correcta educació sinó també amb empatia i assertivitat. Evidentment que no sempre ha estat igual durant l’any, però si que hi ha hagut passos en aquest sentit que crec que val la pena destacar. Els missatges clars al grup, les reflexions en veu alta, les noves propostes d’implicació personal –les visualitzacions en són una mostra-, el fet que un dels tècnics t’expliqui personalment una decisió presa que t’afecta individualment,…són detalls no pas minúsculs, que ens acosten els uns als altres i que crec que haurien de ser tinguts en compte per futurs gestors de la colla. I fins i tot eixamplar-los i consolidar-los, com ara en el camí de la millora individual; mireu, a la nostra cultura tendim a no explicar als altres què és el que fan malament, sobretot si som iguals. No ho sabem fer, de manera directa i distesa. I tampoc no ho sabem entomar. Caldria tenir-ho present, això també és ser assertiu. Si algú no fa la feina ben feta, poder-li dir, però no per ensorrar-lo o perquè se senti menyspreat, sinó perquè es compte amb ell i és important per a tots que aprengui a fer-ho bé, que canviï per millorar.

El nostre és un col·lectiu variat, els individus del qual busquem en definitiva a través dels castells un reforçament del nostre jo. El reforç positiu –que òbviament ha vingut portat per la realització amb èxit de grans fites castelleres- ens ha condicionat positivament i ens ha motivat més encara a consolidar o a millorar –individualment i col·lectivament- els nostres objectius. I també ho ha fet el contagi emocional. També n’hi ha hagut; com n’hi ha sempre quan, estan tant units com estem, comencem a sentir emocions similars que apareixen dins nostre només pel fet que estem voltats d’altres persones que senten emocions semblants. I tot això, enguany, m’ha fet sentir millor amb mi mateix i amb els altres i diria que a molts dels companys també us ha fet sentir millor amb vosaltres mateixos i amb els altres. Convé tenir present que la situació emocional sempre és fràgil i és per aquest motiu penso que cal establir ponts per consolidar-la i alguns d’ells són la comunicació, o el diàleg, o l’assertivitat (allò que definiríem per anar ràpids com dir les coses oportunes, dir-les bé i en el moment adequat), o finalment l’empatia, posar-se en el lloc dels altres… Justament sobre l’empatia en Jaume Rosset suggeria aquesta passada setmana que podria establir-se un diàleg entre els membres del folre i els que suporten el seu pes a la soca, diàleg que segurament aniria en benefici de tots, i dels objectius pretesos també. Quina millor empatia és aquesta? Sé que és una pràctica que ja es fa, però que caldria fins i tot eixamplar-la.

He tingut, també aquest any, moments de desconcert. I de desànim. I de fracàs. Situacions que no he sabut resoldre i que tenien també com a eix vertebrador la manera de comunicar, sempre amb correcció i respecte. Que s’han enredat sense saber com… I on una altra vegada, l’empatia hi apareixia. I la resolució de conflictes i la manera com entenc que s’han de regir una colla: des de construir. És una obvietat. Però nosaltres “construïm” castells, d’alguna manera. I per fer-ho hem de “construir” colla. Els castells més bells, per mi, són aquells que es “fan i es desfan”, -permeteu-me aquesta aclucada d’ull al poema d’en Maragall sobre la sardana-; la colla es fa. I de nosaltres, els que hi som ara, en depèn. Tot i tenir molt present que la colla som tots els que hi hem passat, els antics i els nous. I jo entenc que com que som tots, ningú està per damunt de l’altre, ni ningú té la veritat absoluta de res. Ni s’ha d’imposar res. Però la colla, l’entitat, no ha d’estar encotillada per pensaments o idees atàviques. Camina endavant, evoluciona. I creix. I això és el que m’ha costat explicar, a vegades. O no n’he sabut prou.

Però malgrat tot, aquest ha estat un any intens i emocionant. I d’emocions generalment positives. Sempre he estat orgullós de ser minyó. Però a banda aquest any he estat més esperançat que mai, m’he divertit tant o més que en d’altres temporades que ja es perdien en el record, he sabut estar serè davant de reptes complicats, i m’he sentit tant o més alegre i feliç com mai després de les fites aconseguides.

Però segurament, per damunt de tot, he tingut i tinc gratitud. Perquè sense tots aquests que us poseu la camisa, la faixa, la gralla, el casc o el tabal cada diumenge, sense tots aquells que aneu a assaig sabent que és la única manera d’aconseguir la fita buscada, sense tots aquells que esteu al capdavant amb un gran compromís cap al col·lectiu, jo no podria haver-me divertit tant, ni ser tan feliç, ni tan esperançat. Ni segurament tan orgullós de tots vosaltres com me’n sento.

Jordi Juanico Sabaté