Jaume Rosset: “El que encara no hem ensenyat a la Xina”.

Jaume Rosset: “El que encara no hem ensenyat a la Xina”.

CkWJuk0XEAQCmgD

 

(Article del nostre company Jaume Rosset aparegut a la revista digital revistacastells.cat).

 

Aquests darrers dies es parla molt del documental El jardí de les flors del presseguer. He sentit comentaris de tot tipus. Però he trobat poca gent que parés atenció a aspectes que a mi no només em van semblar transcendents sinó que, fins i tot, em van trasbalsar.

Corre per les xarxes socials la semiprofessionalització dels castellers xinesos, la consideració com a esport que ells tenen dels castell o, sobretot, la seva participació al Concurs de Castells de Tarragona. Res d’això a mi em va provocar insomni i, justament per aquest motiu, en veure que el món casteller no s’ha commocionat per les coses que a mi m’han remogut, m’he decidit a reflexionar-hi públicament.

Deixeu-me primer que us expliqui, per a aquells que encara no l’hagueu vist, de què va el documental.

De forma molt resumida podríem dir que a la ciutat de Hangzhou (Xina) hi ha una fàbrica tèxtil on hi treballen un miler i mig de persones. És una empresa que, per la informació que en tenim, és modèlica, amb sous superiors als que es cobren a aquell país i allunyada de l’estereotip d’empresa del gran país asiàtic. Molts dels seus treballadors provenen d’indrets remots. Per això disposa d’una colònia que els dóna aixopluc i menjar gratuïtament. Les condicions en que viuen són bones, sobretot si ho comparem amb les que es troben als seus territoris d’origen.

El seu amo, Qian Anhua, és un home ben peculiar. Us posaré alguns exemples de la seva singularitat. És propietari de diverses empreses, una d’elles, amb seu a Alella (Catalunya) i vinculada al sector agrícola, que s’anomena Enxaneta Trating SL. Més que fer diners (que en té molts), persegueix la felicitat dels seus treballadors. Vol que l’empresa sigui el seu “jardí de les flors del presseguer” (una mena de mite xinés del paradís). Pel que es pot veure al documental s’ha implicat en aquest propòsit en cos i ànima; jo diria que quasi de forma malaltissa. Amb els anys, l’empresari s’ha empescat diverses estratègies per intentar aconseguir una empresa ideal, en equilibri amb el cosmos, un entorn en què es treballi en pau i harmonia. Per això, els qui ho volen, entre moltes altres coses, poden prendre part en festes i espectacles participatius o fer-hi classes de hip hop, ball esportiu, kung-fu, gimnàstica, taishi, ping-pong o música, tot pagat per l’amo. En les nombroses entrevistes que li han fet explica que la seva forma d’actuar es basa en el confucionisme tradicional amb idees com que, si cadascú fa el que li toca, qualsevol cosa funciona i que cal un equilibri entre esforç i art. Ell és el primer en practicar-ho.

L’any 2009, Qian Anhua va conèixer els castells. De seguida ve entendre que els valors d’aquesta activitat lligaven molt bé amb els seus objectius. Els castells ho tenen tot: cadascú fent la seva feina, uns confiant plenament amb els altres per dur a terme un repte comú, relació intergeneracional, transmissió de valors i una combinació perfecta entre esforç i art. Són, segons Anhua, una mostra perfecta d’equilibri i moderació, pilars de la filosofia xinesa clàssica que ell tant predica i practica. Un any després van néixer els Xiquets de Hangzhou.

I com van aprendre a fer castells? Doncs de la millor manera possible: van aconseguir que membres de la Colla Vella els fessin de mentors. I com va aconseguir motivar-los? Els va convèncer que si descarregaven un castell de 8 obtindrien un bitllet per a la glòria. I els resultats castellers els han acompanyat. Fa quatre dies van fer una actuació memorable i, com a conseqüència, ja s’ha anunciat la seva participació al Concurs d’enguany.

Fins aquí, tot molt bonic i el món casteller, de retruc, content i cofoi. Els valors universalitzats de la nostra activitat es mostren sòlids, aquí i a la Xina. Les torres humanes i, sobretot, el que les envolta, interessa a altres cultures i traspassen cada cop més fronteres. El nostre equilibri de seny i valor enamora fins i tot als asiàtics i els fa millors persones.

Així, què grinyola en aquest projecte? Què és el que a mi m’ha trasbalsat?

En primer lloc, ha estat veure que, si més no, això és el que l’espectador del documental pot percebre: el 3de8 no té valor en si mateix. El castell no és l’objectiu, és el tràmit inexcusable per a la seva felicitat, basada en poder fer un viatge a Europa i poder participar en el que ells anomenen la Champions dels castells.

Això és dolent? Per a mi sí. Al meu entendre s’està donant una trista i pobra imatge dels castellers. La imatge d’una activitat basada essencialment en una recompensa material, en la que, segurament com a conseqüència, quasi tot s’hi val i en la que els mitjans justifiquen el fi.

Suposo que ja esteu intuint cap on vaig i us penseu que em va fer mal veure plorar l’aixecadora dalt del castell? Sí, me’n va fer. I encara més les instruccions –algunes en forma de crits amenaçadors– que se li donen durant el castell i, sobretot, les reflexions que alguns adults li fan posteriorment. Em crida especialment l’atenció les seves reflexions sobre el bé comú (“depenem de tu per anar a Espanya”, li diu el cap de colla) i l’exigència que els prometi que això no tornarà a passar mai més. Però, ni tant sols això, és el que més em preocupa.

La nostra societat ha canviat molt els darrers decennis i els castells també. Avui en dia, la percepció social que se’n té és la d’una activitat modernitzada, ben adaptada als temps que vivim. El documental mostra una imatge que, sota el meu punt de vista, s’allunya d’això. I la crítica no la faig, ni de bon tros, a la colla xinesa. Desconec quin tracte reben els nens a la Xina. Possiblement a aquesta aixecadora li donen un tracte que podríem considerar sublim, si ho comparem amb el que deuen rebre els menors del seu país en altres àmbits. Estic segur que l’activitat castellera està transformant, en positiu, aquests treballadors, nens inclosos. Les meves reflexions no van dirigides a ells i no estic discutint pas el projecte casteller xinès.

El que principalment em preocupa d’aquest reportatge no és la imatge retrògrada que el telespectador es pot endur dels castells, cosa que evidentment tampoc no m’agrada. El que m’inquieta és que aquest model de funcionament de la colla xinesa, al món casteller, no ha generat enrenou. Tampoc a ningú no li ha cridat l’atenció que els dosos, els que s’enduen la pitjor trompada en la caiguda de torre que es veu al documental, no porten casc. Em preocupa aquesta despreocupació general. Em fa témer que la meva percepció que el model basat en la recompensa material i, si cal, en la pressió moral sobre els menors no estigui tant superat com em pensava i que el que a mi em sembla assolit i normalitzat, com la necessitat ineludible que els dosos portin casc, no és un cosa tant rellevant per a tothom.

Crec que, com a món casteller, ens interessa més que, abans d’aprendre a lligar el 3de8, les colles aprenguin aspectes bàsics de seguretat, a gestionar un grup i la canalla, a potenciar la seva cohesió, a valorar el treball fet a l’assaig, a relativitzar el resultat de la plaça, a saber motivar la colla més enllà dels rànquings i els derbis, a tenir recursos per superar les decepcions o les caigudes. I, per això, als Xiquets de Hangzhou, més que convidar-los al Concurs, jo els convidaria a la Jornada de Prevenció de Lesions. Aquest seria el millor premi que se’ls podria donar. Estic convençut que els xinesos no ho veurien tant bon canvi com ho veig jo. Ho entenc. Però el que no entenc és que això el món casteller en ple no ho vegi tan clar com jo i encara avui hi hagi colles que no consideren vital, per exemple, assistir a les citades jornades.

JAUME ROSSET I LLOBET

Director Científic i Mèdic de la CCCC (2006-2012)