Jaume Rosset: “EL MÓN CASTELLER VIU EL SEU MILLOR MOMENT?”

Jaume Rosset: “EL MÓN CASTELLER VIU EL SEU MILLOR MOMENT?”

CASTELLS (dibuix 2)

Darrerament estic sentit, molt sovint, l’afirmació “el món casteller està vivint el millor moment de la seva història”.

Els qui ho pregonen fan servir, entre altres arguments, el següents fets:

– moltes colles estan superant els seus registres
– arreu les colles fan les seves millors diades
– un gran nombre de colles ha assolit un pis més
– el nombre de colles no para d’augmentar, a tot el territori
– les colles arrosseguen major nombre de camises
– el nombre de castells realitzats i el nombre d’actuacions s’incrementa any rere any
– hem assistit al millor concurs de la història, el millor Sant Magí de la història, el millor Sant Narcís de la història…
– s’ha obert noves places de 9 i de gamma extra

Amb aquests fets a les mans, a ningú li ha d’estranyar l’optimisme amb que es veu el món casteller.

Aquest argumentari es fa més sòlid quan un analitza l’eficàcia de les colles i observa que, malgrat es fan més castells i de major dificultat, no hi ha més percentatge de caigudes que els anys anteriors.

Però hi ha una dada cabdal que, fins allà on jo sé, ningú no ha posat sobre la taula.

Suposo que estem d’acord en que no és el mateix caure d’un 4d7a que d’un 4d8; no és el mateix la caiguda del 3d9f que la del 3d10fm; no és el mateix la del 2d9fm que la del 2d8 (net).

No disposem de dades concretes. Si més no, jo no les tinc. Però, la meva sensació és que la sinistralitat (entesa com el nombre de castellers que es lesionen en una caiguda) i la gravetat de les lesions en les caigudes ha augmentat. I això, si es confirma, és una molt mala notícia. Dit d’una altra manera: caiem en la mateixa proporció que abans però ara ho fem de més amunt i, en conseqüència, ens fem més mal.

Ja sé que no disposar de dades concretes és el punt dèbil de la meva reflexió. Ja sé que anar a demanar aquestes dades a la CCCC és una mala idea (publicar-les, en cas de no ser favorables, podria fer augmentar el cost de l’assegurança). Tampoc em puc basar en la meva experiència concreta de metge als Minyons ja que, per sort, la sinistralitat aquesta temporada està sent molt baixa. Però tinc prou indicis per pensar que, malauradament, no m’estic equivocant massa.

Per això la meva visió del moment actual del món casteller no és tant optimista. Jo crec que estem vivint un moment delicat: més colles que mai fent castells més difícils que mai. Per això tremolo quan veig com algunes colles, per mantenir una plaça, per mantenir la motivació dels seus castellers, per justificar la seva temporada o per sortir victoriosos, estiren més el braç que la màniga.

Amb això vull dir que el món casteller està abocat al mateix tipus de desastre còsmic que alguns polítics espanyols vaticinen per al nostre futur país independent?

No. Però cal que canviï el xip. Cal que no ens enceguem amb les floretes que ens tiren els mitjans de comunicació. Cal que els caps de colla i les seves tècniques siguin capaces de fer una anàlisi profunda del que entenen per una bona actuació o una bona temporada. Que es valori la feina feta més enllà dels registres o les puntuacions obtingudes als perillosos rànquings.

El punt clau, al meu entendre, està en el valor que es dona al castell carregat. Amb això vull dir que, per a mi, carregar un 3d10fm no té valor? Sí, en té moltíssim. Però pràcticament el mateix que li dono a que hagi caigut just quan entrava l’acotxador.

La celebració d’un castell carregat fins i tot em sembla inapropiada. Potser la meva visió està esbiaixada per la tasca que faig de metge a les places. Però, sincerament, se’m fa, fins i tot, surrealista la situació d’estar atenent castellers tocats a dins l’Ajuntament mentre la resta de companys canten d’alegria a la plaça.

De fet, valorar (i encara més puntuar) els castells carregats és un invent modern i interessat. Nosaltres, els que ens posem la faixa, hauríem de reflexionar sobre què hem de considerar com a èxit i què no.

No estic dient que exigeixo que en la propera diada de la colla haguem de repetir ronda si només carreguem un castell (tot i que no em desagradaria). De fet, això possiblement comportaria, en un primer moment, un augment del risc de lesió. Però sí que m’agradaria que, quan diem que “anem a descarregar-lo” no només ho diguem com una manifestació del nostre desig o voluntat sinó, sobretot, com l’objectiu bàsic i irrenunciable de la nostra activitat.

Els meus referents, quan miro i admiro les altres colles, no són els tres 3d10fm carregats aquest passat concurs. Ho és l’excepcional temporada passada dels Castellers de Vilafranca o els castells, un pis més alts del que una colla solia fer, que es descarreguen al primer intent.

Jaume Rosset i Llobet
Membre dels Minyons de Terrassa
Membre de l’equip sanitari dels Minyons de Terrassa
Director científic i mèdic de la CCCC els anys 2007-2012