Crònica del Pep Valenzuela pel diari “malarrassa” del debat al voltant dels límits i el potencial dels Minyons.

Crònica del Pep Valenzuela pel diari “malarrassa” del debat al voltant dels límits i el potencial dels Minyons.
Límits-de-Minyons-10D-d-14-C-e1420289827656

(Foto: diari Malarrassa, PV)

(article del Pep Valenzuela per al diari “Malarrassa.cat” aparegut ahir 3 de gener).

Les fites assolides durant la temporada d’aquest passat 2014 han deixat bocabadats tothom; primer de tot, els propis minyons, tot i la seva espectacular i sorprenent història. Aquest any no van afegir cap construcció nova al seu palmarès, més enllà del desgavellat intent d’un 4d10 (que a l’assaig, tanmateix, havia sortit bastant bé). Però van completar un quadre que ha fet d’aquest 2014, en conjunt, el millor de la seva història.

Tan així que la junta no s’estigués de convocar, encara amb els ànims molt amunt, el passat 10 de desembre, una taula debat sobre els límits i reptes de la colla egarenca, que serveix òbviament per als castells en general. Les persones convidades, Carles Feiner (més conegut com Negre, membre fundador de la colla, president i cap de colla en diverses temporades), Lluís Mayoles (membre des de 1984, ha estat cap de colla), Enric Cardús (membre des de 1980, president) i Sara Fuente (membre des de 1984, ha integrat diverses juntes).

Els límits? Una conclusió unànime: haver-ne, hi deu d’haver; però queda encara bastant per arribar-hi. A partir d’aquí, els reptes.

El Negre, oblidant per moments la seva experiència castellera i exercint de sociòleg, que també li agrada prou, va recordar amb estadístiques i dades sobre creixement demogràfic al País creuades amb els moments de la colla des del seu naixement que la voluntat de fer i ser és un element clau i bàsic per anar endavant, però no suficient.

I advertí de que, proclamen els resultats del treball d’anàlisi, “vénen temps difícils”. O sigui, que menys cofoisme i que toca “anar pensant com ens preparem per mantenir la gent que hi ha a la colla i com en captem de nova i de més enllà les parets del local o àmbits més habituals”.

Més en sintonia amb l’ambient de la sala, en Mayoles recordà que l’any 84 per a la Colla “era un somni pensar en castells de 8, però vam anar fent realitat els somnis”. Fins a l’apoteosi dels 1993, quan els Minyons passaven al davant de totes les colles en carregar el primer 2 de 9 amb folre i manilles de la història castellera. “Per això ha estat imprescindible la massa social que ha impulsat Minyons”, garantí.

Van ser 25 anys d’anar creixent, i somiant i realitzant, el 5d9f, el 3d10… “no era possible mantenir aquesta marxa”, afirmà. Tot considerant que aquesta “caiguda” s’explica, principalment, pel natural canvi generacional. L’èxit d’aquest 2014 posaria en evidència que hi ha continuïtat, de la bona. Mayoles va felicitar i agrair als joves la feina feta, afirmant que “hi ha una tècnica i uns equips de treball que ens permeten continuar somiant i realitzant, segur, mirant més lluny encara.”

L’Enric Cardús defensà que “no hi ha més límits que la pròpia voluntat”. Però, per arribar-hi “calen valors i actituds”; i plantejà, amb molt de seny i sense perdre la rauxa, una proposta de 5 eixos de treball per al proper concurs. Primer, afirmà un que ha carregat a la posició de baix entorn a uns 2.500 castells, “tenim marge per ampliar i alleugerar les estructures, així com per millorar les condicions físiques i psíquiques individuals”.

En segon lloc, en sintonia amb el ja assenyalat pels dos primers ponents, afirmà que cal treballar més “lo social”, obrint espais a la participació i a la realització de més activitats. Molt important, així mateix, millorar la gestió de recursos, principalment el local, en relació amb el qual plantejà dubtes sobre la seva idoneïtat, tot i ser-hi en un lloc excel·lent. Directament relacionat amb això, considerà molt necessari fer efectiva la capacitat de crear ambient i cultura de colla, de grup social. Finalment, defensà l’ampliació del canvi generacional que aquest any ja s’ha vist prou però que, considerà, cal aprofundir, ja que “el futur és dels joves”.

L’última a parlar, però no menys important, la Sara, va destacar la importància de tenir en compte, junt amb els factor tècnics, els sentiments de les persones, “allò que fas t’ha de reportar algun retorn, satisfacció; i t’has de sentir bé amb la gent que ho fas i sentir-te a casa”. Això, clar, no és tan senzill quan hom pensa en aquesta massa social i tota la quantitat de gent que cal per mantenir i anar assolint nous reptes.

La Sara defensà que a l’hora de fer les construccions “som com peces, però sempre persones”. Plantejà que cal donar entrada a gent nova i també “saber anar retirant-se i deixar espai” qui ja li toqui o pugui anar tocant. Perquè, d’altra banda, subratllà, “qui deixa de poder posar-se en un castell igualment pot fer altres coses amb la Colla, “venim a construir oci, passar-ho bé, construir colla”.

Seny, pit i rauxa! Com sempre, sí, però anant creant les condicions per a poder fer realitat aquests somnis col·lectius.