Bons Minyons: Josep Vallhonrat.

Bons Minyons: Josep Vallhonrat.

IMG_20160427Vallhonrat

El Josep Vallhonrat és un bon minyó des dels inicis de la colla. Als seus 85 anys és el membre actiu més gran de la colla. Tot i que no li veieu l’escut de la colla a la camisa a les actuacions, la sang malva li corre per les venes. Excursionista, cultureta, viatjer, provocador, idealista, i casteller. Va arribar a la colla “obligat” pels seus fills, i ara ja hi té alguns nets també. Es podria escriure un llibre de la vida del Vallhonrat. De moment us deixem amb aquesta entrevista que no té desperdici. Llegiu, llegiu…

– Per què i gràcies a qui vas entrar a la Colla? Que destacaries dels Minyons?

El meu fill David, que devia tenir 12 o 13 anys, em va demanar que deixés anar a la Sara, que tenia 5 anys, a assajar per fer d’enxaneta als castells. Jo li vaig contestar que no, que era massa perillós.

A l’endemà, asseguts a taula per dinar, em va dir: – Papa, què?

Vaig veure que els tenia tots a favor seu – Doncs… Ja vindré jo, per acompanyar a la Sara.

Els Minyons, que encara no teníem nom, per mi eren un grup de castellers, una activitat de cultura popular de casa nostra, que n’havia sentit a parlar i em semblaven molt interessants i també importants, per aquest mateix motiu. Van resultar ser un grupet atractiu, de gent inquietant i que anaven per feina. Ho feien seriosament i amb rigor. També de vegades eren una mica eixelebrats.

– Quines posicions ocupes als castells.

Al començament anava habitualment d’agulla, fins que en van necessitar de més cepats i vaig fer esporàdicament de lateral i després a la pila de la pinya, els que en diuen ara tots.

– Has col·laborat amb la colla en algun altre àmbit més enllà de la posició en el castell?

Quan es va partir la colla, vaig aturar l’esllavissada amb l’ajuda d’uns quants. Un dia, al migdia, es presenten a casa el Falcato, el Bubu i el Setó, que es va quedar al replà de l’escala. Duien un manifest, escrit per gent de prestigi, dissidents de la colla, per fundar-ne una de nova. Allò havia fet efecte i hi havia molta confusió. Decidim convocar una assemblea al Centre Aragonès, amb els que varem anar reunint, un per un i sobre la marxa: – Nois, això continua! A la reunió vaig anomenar president a dit, a l’Antoni Mampel: – Un home que quan baixa del castell es posa a plorar per l’emoció, es mereix de ser el President de la Colla! Després va ser confirmat per l’assemblea i va ser President sis anys més, amb una excel·lent gestió en temps difícils per a la Colla. També vaig anomenar un tresorer i un secretari i després vaig estar al marge de les altres gestions, amb les inevitables divergències, ambicions i ressentiments dins de la colla. Jo no serveixo per manar. Cada cosa al seu lloc. M’agrada la feina per la feina, la feina ben feta. Llavors calia parar el cop. Ho podia haver fet qualsevol altre, però em va tocar a mi.

– Quin és el teu castell (estructura) preferit? Quin t’agradaria que assolís enguany la colla?

Sempre m’ha semblat que el castell més elegant i equilibrat és el tres de vuit.

Potser repetir el quatre de deu.

– Ens pots explicar alguna anècdota d’algun dels castells que has pogut participar?

Vaig anar d’agulla en més d’un castell de sis de les dones. També a causa de que la Vella de Valls i Minyons, volien impedir l’entrada a la plaça castellera d’Igualada del primer pilar caminat de dones, em vaig enfrontar a l’amic Bartolí, llavors cap de colla, i el vaig increpar a ell i a la colla:

  • Endarrere! Anna, planteu el pilar aquí mateix… I va sortir bé.

Si haguessin fet un pas endavant, jo hauria arrencat a córrer…

– Quina és la teva actuació castellera (Plaça-poble) preferida?

La Plaça Vella. I sens dubte, també la Plaça del Vi de la tres vegades immortal Girona.

– Quin castell mai assolit t’agradaria veure?

Potser el dotze o el setze de nou. No sóc gaire exigent ni refinat.

– Estàs a favor o en contra de que els Minyons participem un dia al concurs de castells de Tarragona? Per què?

Ni a favor ni en contra. És una qüestió d’identitat. Sempre he cregut que els castells són una cosa massa seriosa per entrar en fila, un darrera l’altre, en qualificacions per punts i a més, emparats per la divulgació massificada dels Medis, que ho confonen i barregen tot, com al futbol. Tampoc els castells es contemplen de lluny, asseguts en un banc d’una plaça de braus.

Totes les colles de castells es mereixen molt més de respecte!

– Quines altres aficions tens?

Pintar i dibuixar i fer de pagès amb la fanga, el rascle i la xapeta. Fa anys que vull aprendre a navegar, amb barca, s’entén. La meva professió de maquetista d’arquitectura i naval, ho demana.

– Creus que ha canviat molt la colla en aquests 37 anys?

Ha anat evolucionant de manera natural i progressiva. Van entrant noves generacions amb nous estils de vida. També condicionen els diferent caps de colla, que la mateixa colla va escollint.

– Digue’m un aspecte positiu i un de negatiu de la colla.

L’aspecte més important de la colla és sens dubte el bon fer casteller. Saber mantenir una tensió pel castell ni que sigui en els assajos. Cent cinquanta, dues-centes persones o més a la Pinya, en un silenci que corprèn als estranys. Les mateixes persones que de vegades costa de fer callar, quan estan engrescats xerrant entre ells. Senten intensament el castell. Participen un per un. Són el castell. Tots, l’últim de la pinya també. Tots són el castell!

Un aspecte negatiu: Jo tinc les meves manies, ja ho sabeu. Ara bé, s’ha de ser molt innocent per confondre la gimnàstica amb la magnèsia i això passa a la colla. Hi ha una vulgaritat, una mala educació i una barroeria, que brota esporàdicament i que fa caure la cara de vergonya. Que per celebrar un èxit o un fet notable, calgui recórrer a la grosseria, és propi, més que de gent mediocres, de gent immadura i irresponsable. Exabruptes indignes d’una persona com cal.

Una mica de nivell i sobre tot, de respecte per a tots els altres, si us plau!      

– Encara creus factible fer castells “en boles” un dia d’aquests?

Sense més, no ho crec. Un dia d’aquests, té dues respostes. Si a la colla es pren com un desafiament, crec que els Minyons tenen varies possibilitats. Una, amb molta circumspecció i seny i enutjoses mesures i precaucions preventives, és a dir: Què, qui, com, quan i perquè? Mira’m i no em toquis!

O bé si amb la rauxa i el geni propi de la Colla, es tira al dret, lliurement, sense compromís per ningú i a veure qui s’hi apunta. Amb un cap de colla carismàtic i amb talla i talent, capaç de discernir i triar. Perquè a la colla hi ha gent de tota mena, és llei de vida, i per tant, gent responsable, intel·ligent i atrevits i també alguns irresponsables o immadurs, com dèiem, incapaços de distingir un ou d’una castanya, que ho podrien engegar tot a rodar. L’erotisme i la ximpleria apart. No barregem la gimnàstica amb la magnèsia. Una vegada més, siguem seriosos i responsables!

Pel demés, vestits o despullats, tots tenim el mateix, amb lleugeres variants aparents. I un cop superada la escabrosa novetat de veure el que estem acostumats a portar sempre tapat i amagat, fora la cosa més natural del mon, si bé alguns fan més goig de veure que altres. És un risc inevitable. Res més. D’altra manera ens perdem inútilment l’oportunitat de gaudir del que ens ha proporcionat la naturalesa. Una verdadera llàstima! Indiscutiblement que un castell amb figures naturals, ha de ser una meravella, amb molta gent d’esquena, ensenyant el cul principalment. De totes maneres de culs n’hi ha una varietat admirable. Amb pantalons i tot, és evident. Ara bé; també hi ha gent pusil·lànime que hi pot veure maldat i perversió. Però només és la trista por subjectiva de la timidesa i del ridícul, valgui la redundància! I no nego que hi podria haver alguna subtil intenció equivocada. Res no és perfecte! De totes maneres, un risc no gens fàcil, que també és un repte.

Una altra cosa és el possible públic. No hi ha una llei que prohibeixi explícitament la nuesa pública. Potser alguna ordenança municipal. Però de moment tampoc no és el pa de cada dia. Encara es podria considerar un indecència. I encara se’ns podria acusar de provocadors i no respectar el dret a la intimitat, la púdica discreció i reserva personal. O algun obsés pertorbat, que ho cregui diabòlic.

El joc és principalment, doncs, d’actituds objectives o subjectives. Risc temerari o circumspecció pam a pam. També podríem actuar en un país civilitzat, com ara Suècia o Islàndia o Suïssa o en un camp naturista.

– Unes paraules per concloure l’entrevista.

“- Segimon, ni en somnis, no es perd res fent el Bé! (“La vida es sueño” de Calderón de la Barca)


 “Qué es la vida? Un frenesí.

Qué es la vida? Una ilusión,

una sobra, una ficción,

que el mayor bien, es pequeño

que toda la vida es sueño,

y los sueños, sueños son.

 

En el mundo, en conclusión,

todos sueñan la que son,

aunque ninguno lo entienda..

– – – –

Segismundo, que aun en sueños

no se pierde hacer el bien.”